«Buscant el riu amb la mirada, va pensar que potser el pare tenia raó: no
valia la pena furgar més en el passat ni atapeir-lo de frases en condicional».
No és el primer llibre que llegeixo d’en Miquel Martín i
crec que quasi sempre destaco el mateix: que té una prosa delicada, escollida,
poètica, intensa, minuciosa. És un plaer pels sentits llegir-lo, doncs la força
de la seva prosa fa que quasi t’oblidis del que t’envolta i només tinguis ganes
de continuar llegint en quant la rutina de la vida et dona una oportunitat.
El riu sempre diferent i alhora igual. Guardià de mil
històries, arxiver d’un miler de vides, mirall d’infinitat de petons. El riu
que recorre el territori i a la vegada ressegueix la vida dels que viuen a la
seva riba.
I a la novel.la, com no podia ser d’una altra forma, aquest
riu encès, fa d’unió de les diverses històries personals, però ho fa de forma
elegant i subtil.
Històries que parlen de pèrdues i de com cadascun dels
personatges ho afronta d’una manera diferent, de com l’efecte no és el mateix,
però sempre mirant al riu com si fos el seu confessor; el mateix riu, però alhora
diferent.
Un tema també important a la novel.la és el pas de la
infantesa a l’adolescència; els adolescents tenen una mirada molt diferent del
que passa al seu voltant i no en va viurem mitjançant dos dels protagonistes
aquest pas de forma molt diferent; el mateix riu, però alhora diferent.
Vas llegint i et vas trobant molts homenatges com el que l’escriptor
fa a pares, mares i avis que es van desviure treballant per tal que els seus
fills i nets tinguessin més oportunitats a la vida que ells mitjançant els
estudis que, en la majoria dels casos, s’havien de fer a la capital amb tot el
que suposava per l’economia familiar.
Però també trobareu records. A mi m’ha fet molta gracia el reviure com eren
les fires d’abans en contraposició del que son les d’ara pervertides per les
barraques. S’ha perdut per un cantó per guanyar per un altre. El que no tinc
clar és si el saldo es negatiu o positiu.
I com no podria ser d’una altra forma al ser el riu encès
un dels elements principals de la novel.la, trobareu una mirada, per moments
trista, de la ciutat de Girona, però a la vegada us servirà per recórrer algun
carrer, algunes places per las que has passat desenes de vegades i mai t’has
parat a pensar en el seu nom. És una alerta a parar-nos i mirar.
Pels que visitem Girona sovint té un punt nostàlgic.
El mateix riu, però alhora diferent, un riu ple
d’històries que com tot bon riu recull els seus afluents a les pàgina final del
llibre.
Títul: El riu encès
Editorial: El cep i la nansa
Páginas: 288
SINOPSIS
El riu encès recorre la ciutat de Girona i els pobles de la Vall de Camprodon a través d’uns personatges marcats per la pèrdua o l’absència dels éssers més estimats: un pare, una mare, un germà. Són, doncs, persones desorientades, corcades per una gran buidor. De vegades, fugen i s’amaguen, però d’altres també cerquen la felicitat amb passió o lluiten fins al límit de les seves forces. Com un riu que ho arrossega tot, travessen camins inesperats i tortuosos fins que, un bon dia, les seves vides es creuen i totes les peces comencen a encaixar: mentides i veritats, pors i silencis, amenaces i traïcions. Amb una prosa rica i suggeridora, plena de lirisme, El riu encès ens submergeix en els replecs més amagats, més foscos o més reveladors de l’existència fins a sacsejar les nostres creences o conviccions. Ens mostra, ras i curt, la paradoxa vital amb tots els seus matisos, com un mirall en qual ens podem veure reflectits.
Miquel Martín i Serra ha escrit una novel·la intensa, bellíssima, a voltes dura i colpidora, però sempre emocionant i lúcida.