Ressenya: Noves dames del crim - VV.AA. (Llibres del Delicte)

SINOPSIS

Després de demostrar amb els tretze relats d’Elles també maten (número 3 de la nostra col•lecció) que les escriptores catalanes si calia matar, mataven, ara tornem a la càrrega amb una altra mostra col•lectiva de talent.

Tretze noves autores que ens ofereixen les seves magnífiques històries, escrites expressament per a l’ocasió.

Noves dames del crim presenta una novetat: algunes de les integrants són nouvingudes a la literatura negra i policial. Malgrat el seu enorme bagatge literari, aquesta antologia ha estat el seu primer contacte amb el gènere. I l’experiència els ha encantat, com demostra a bastament la qualitat dels relats.

Vol saber més sobre el llibre?

Elles també matencoordinat per Anna
Maria Villalonga i publicat per la editorial Llibres del Delicte va ser tot un descobriment per mi i la
confirmació que una petita editorial que començava a caminar ho feia amb pas
ferm i decidit, ja que el seu editor Marc Moreno va apostar per una antologia
on tretze dones demostraven que el gènere negracriminal no entén de sexes. A
més, la gràcia era que hi havia poques compilacions d’aquest estil. Podríem dir
que Llibres del Delicte va obrir el camí que després altres han recorregut.

Ha passat més d’un any, ara podem afirmar que aquelles
sensacions explicades a tantes ressenya és una realitat. Elles també maten va ser i és un èxit de vendes per aquesta petita
editorial, tant que el passat dilluns 7 de setembre a la presentació de Noves dames del crim es van concentrar més de cent
persones amb ganes d’escoltar a l’Anna Maria Villalonga i a en Marc Moreno
i comprar el llibre.

L’Anna
Maria Villallongatorna a ser la coordinadora del recull
de relats; tenia la missió de formar una
nova banda negracriminal formada exclusivament per dones. El llistó estava
molt alt i crec que puc dir que Noves
dames del crim està al mateix nivell o un xic superior a la seva
predecessora.

Vaig decidir llegir els relats intercalats amb altres
lectures, dos al dia, i així gaudir molt més i sobretot no ensopegar amb algun
relat que fes que el següent fos pitjor. Ja sabeu que un mal dia de lectura pot
esgarrar una lectura completa i sabia que, de nou, les il·lusions posades per
la banda eren màximes i necessitaven de la meva atenció i dedicació total.

L’Anna Maria Villalonga explica al pròleg que: «Vam demanar un
relat fosc, criminal, negre, amb el seu propi estil i de nou tretze dones es
van posar a treballar amb moltes ganes de matar.». Això és un apunt
que vull destacar doncs moltes de les escriptores no havien provat mai l’amarga
mel criminal; la majoria han superat la
prova amb excel·lent; la resta amb notable. No és fàcil escriure un relat i
molt menys un de gènere.

M’ha agradat molt una entrevista que li van fer a l’Anna
Maria Villalonga a larevista Bearn Blackon explica que: «l’origen del
gènere negre es troba en el relat, no en la novel·la. Per tant, no ens hauria
de resultar estrany que el relat negre, criminal, policíac, etc. continués
existint, perquè és la “llavor mare”. ». I reconeix que la narrativa
breu no té vendes i és difícil que s’aposti per ella. Per això, un altre cop vull
remarcar, el mèrit d’en Marc Moreno, de Llibres del Delicte i com no, de la
gent que comprar una antologia de relats en català.

Hem parlat de la banda, però no l’he presentat.

Les Noves dames del crim som: Isabel-Clara Simó, Rosa
Ribas, Anna Moner, Isabel Franc, Elisenda Roca, Blanca Busquets, Roser
Cabré-Verdiell, Montse Sanjuan, Sílvia Romero, Antònia Carré-Pons, Raquel
Picolo, Gemma Pasqual-Escrivà i Anna Maria Villalonga.

Com podeu veure algunes són molt conegudes i amb un
currículum envejable, i això últim em dona peu a comentar que, moltes vegades
és un risc comptar amb bones plomes participant en antologies. Explico això
perquè ho he viscut moltes vegades, escriptors de renom que posen el nom i poca
cosa més. Una decepció total.

Però no cal partir. En
Noves dames del crim la implicació de la banda és total.

Amb tot, hi ha relats que m’han arribat més que d’altres.
Ja sabeu que això és totalment subjectiu, segur que un altre lector podria
tenir una opinió diferent, però crec que us pot servir per situar-vos i per
això m’agradaria destacar-los.

Destacaré els dos relats d’inici, el de la Isabel-Clara Simò, La revenja, curt i
intens, gran força narrativa i un punt molt sa d’humor negre i el de la Rosa Ribas, Els noms dels animals, de
nou un relat intens. L’adaptació a un nou medi no sempre és fàcil. De com un
pot embogir per moments.

Un molt bon inici d’antologia.

M’ha sorprès gratament el de la Roser Cabré-Verdiell Surribas, -TAR, un relat més experimental, on
parla del fet d’experimentar amb l’escriure
i del fet de descobrir certs secrets que et canvien la vida.

Sílvia
Romero i Olea, Els artistes també paguen hipoteca, procediment
policial, potser més tòpic dins del gènere, però molt ben desplegat. Relat
reivindicatiu.

El de la Gemma
Pascual i Escrivà, La carnissera, quasi diria que està dins del gènere del
terror. Una carnisseria pot ser molt perillosa. M’ha recordat en certs moment
la pel.lícula de Bigas Luna, Bilbao.

I per tancar, de nou, l’Anna Maria Villalonga i el seu El violí mut, m’ha captivat per la
seva ambientació. Una imatge d’un mon desnaturalitzat, però desgraciadament
d’actualitat tot i que podria sembla que aquest cop la ficció pogués superar a
la realitat, però tenim constància que no és així.

Parlant un dia amb l’Anna Maria Villalonga sobre les
sensacions que vaig tenir en llegir l’antologia, vam arribar a la conclusió que
potser no havia percebut tots els colors que desplegaven altres relats que no
he destacat i dels que ella estava captivada. Potser caldrà una relectura per
pujar de notable a excel·lent.